Destí final

El destí final de l'univers té diversos models que expliquen el que succeirà en funció de diversos paràmetres i observacions. Els tres models més comuns són el Big Crunch, el Big Rip i el Big Freeze.

El Big Crunch o gran col·lapse, proposa un univers tancat, l'expansió aniria frenant poc a poc fins a tornar al punt original. D'aquesta manera, l'univers es comprimiria i condensaria, pel que la seva matèria acabaria concentrant-se en un sol punt previ, similar a l'existent abans del Big Bang. En altres paraules, la gravetat impediria l'expansió del cosmos, amb el que aquest començaria a encongir fins a finalment 'morir' aixafat, encara que en realitat estaria concentrat en un sol punt.

Tal com afirma una altra teoria, el Big Bounce (univers oscil·latori), després del Big Crunch podria esdevenir un altre Big Bang, i així successivament. D'aquesta manera, no podria descartar-se la possibilitat que el nostre univers provingui d'un univers anterior, comprimit i 'mort' després d'un Big Crunch.

Avui en dia, aquesta hipòtesi sembla incorrecta, ja que segons les últimes dades experimentals, l'univers s'està expandint cada vegada més ràpid.

Simulació del Big Crunch

El Big Rip o l'eterna expansió és una teoria cosmològica sobre la fi de l'univers, que en principi refuta al Big Crunch. Assegura que, si l'univers conté suficient energia fosca, la gravetat anirà a poc a poc perdent força. Les galàxies es separaran, després perdran cohesió interna: cada sistema estel·lar quedarà aïllat, i aviat la gravetat deixarà de ser suficient per a ells també. Els planetes i els estels perdran les seves òrbites i es volatilitzaran pel cosmos. L'univers quedarà poblat per diferents objectes celestes disseminats, però la gravetat disminuirà més. Aviat els propis cossos s'estriparan, deixant lloc a elements bàsics, que s'aniran simplificant fins que no quedi més que radiació, és a dir, partícules subatòmiques separades entre si.

Igual que el Big Crunch, s'ha d'entendre com el procés invers del Big Bang, amb l'única diferència d'una densitat final infinitament més petita. En altres paraules, l'univers no s'estaria comprimint en un sol punt. Amb els últims descobriments sobre l'energia fosca, es pot dir que és la teoria més acceptada del segle XXI sobre la fi de l'univers.

Simulació Big Rip

El Big Freeze és generalment considerat com el més probable i ocorrerà si l'univers continua en expansió com fins ara. Sobre l'escala de temps en l'ordre d'un milió d'anys, les estrelles existents s'apagaran i la major part de l'univers es tornarà de color negre. L'univers s'aproxima a un estat molt entròpic. Sobre una escala del temps molt més llarga en les següents fases, les galàxies col·lapsarien en forats negres amb l'evaporació conseqüent via la radiació de Hawking. En algunes teories de la gran unificació, la descomposició de protons converteix el gas interestel·lar subjacent en positrons i electrons, que es aniquilaran en fotons. En aquest cas, l'univers indefinidament només consistirà en una sopa de radiació uniforme que estarà lleugerament corrent cap al vermell amb cada vegada menys energia, refredant-se.

El Big Freeze és un escenari sota el qual l'expansió continua indefinidament en un univers que és massa fred per tenir vida. Podria ocórrer sota una geometria plana o hiperbòlica, perquè tals geometries són una condició necessària per a un univers que s'expandeix per sempre. Un escenari relacionat és la mort termal, que diu que l'univers anirà cap a un estat de màxima entropia en el qual cada cosa es distribueix uniformement i no hi ha gradients, que són necessaris per mantenir el tractament de la informació, una forma de vida. El escenari de mort termal és compatible amb qualsevol dels tres models espacials, però necessita que l'univers arribi a una mínima temperatura possible.